La crònica
El campionat d’Europa de rogaining passarà a la història com una de les proves més dures en que hem participat tots aquells que hi vam ser, per varis factors.
L’organització es va entossudir amb la idea romàntica de l’autosuficiència total preparant la competició en un mapa enorme de 350 km2 a una escala 1:50.000 sense avituallaments líquids (deien que podia beure’s de qualsevol riu), ni sòlids, ni cap hash house que no fos el propi centre de competició. Amb poques balises i distàncies enormes entre elles.
Per a que us feu una idea, els Arizona vam quedar a la classificació absoluta sobre la meitat, i amb un recorregut de 82,5 km i 2.300 de desnivell vam sumar 20 balises, menys d’una balisa per hora de competició!
Tot això de la puresa de l’aventura pot estar bé en altres circumstàncies, però quan el dia abans els telèfons dels que estàvem allà van rebre un avís en anglès del govern txec d’emergència per temperatures extremes recomanant no fer activitat física, portar barret, roba lleugera i hidratar-se molt, potser els organitzadors haurien hagut de reaccionar i assegurar uns avituallaments líquids estratègicament situats a uns competidors que es jugaven un campionat d’Europa i que venien a apretar durant 24 hores.
En la meva opinió van ser uns imprudents, i em quedo molt curt.
No va haver conseqüències més greus perquè la gent de les rogaines és gent dura que sap cuidar-se o almenys abandonar a temps quan toca.
Companys com el mixte Entrebalizas de Madrid o les Gomets del COC, ambdós equips en els pòdiums dels campionats d’Espanya des de fa anys, no precisament uns/unes mindundis, van haver d’abandonar per motius similars. Les Gomets portaven 5 hores sense aigua quan van dir prou, i el noi d’Entrebalizas va patir un cop de calor i va decidir plegar. Em va dir que ho havia passat tan malament amb la calor i la falta d’aigua entre aquesta cursa i la recent de la Seu, que havia pensat no tornar a fer mai més una rogaine. La Carolina, la seva companya d’equip, però, m’assegurava: “ya se le pasará”.
I nosaltres els Azimuts, què?
Doncs una mica millor perquè almenys vam acabar vius i tots entre els 10 primers de la seva categoria. Nosaltres els Arizona novens entre els XSV igual que els Lost Arrow, que aquest cop representaven Catalunya, novens dels XO, amb la diferència que ells competien en categoria XO, una de les més nombroses i en les que hi ha més qualitat i batussa.
Apart mengen l’Andrei i el Jose d’Azimut 404. Setens dels MO van fer una puntuació extraordinària, especialment tenint en compte que les coses no van començar bé pel Jose. Ens vam trobar en una balisa a les 22:00 de la nit quan ell ja girava rodó, però ens va explicar que a l’inici de la prova la deshidratació el va deixar grogui durant una bona estona. Sortosament es va recuperar ràpidament en l’única font del mapa refrescant-se i descansant una estona. Em pregunto quants punts se’ls van escapar en aquella estona tenint en compte que els seus rivals més propers van quedar millor classificats per molt pocs punts.
I entenc perfectament el Jose perquè a mi em va passar exactament el mateix. La sortida va ser salvatge, a les 12:00 del matí amb un sol de justícia i més de 30 graus de temperatura i cap amunt, a guanyar la major part de desnivell de la ruta que ens havíem marcat, que curiosament era molt similar en tots els Azimuts (almenys al principi). I es clar, amb tots aquells txecs, lituans, estonis, finlandesos i letons corrent com a llebres per aquells prats camp a través sense ombres, no era qüestió de quedar malament i que et deixessin enrere a les primeres de canvi.
Tots gas a fondo cap amunt. Allà vaig fer la suada de la meva vida i vaig rebentar, mentre l’Anna, que pujava fresca com una rosa, s’adonava de la meva cara de zombi i no entenia res.
A la tercera balisa (que en aquesta cursa estava mooolt lluny) ja vaig adonar-me de que alguna cosa fallava, no aconseguia mantenir el ritme, tot i que anava bevent, i vaig continuar la cursa a base d’apretar les dents, aturar-me de tant en tant un moment a estirar músculs que se m’enrampaven i es posaven rígids a la que intentava córrer.
I aleshores és quan em vaig adonar que se’m tancava l'estómac i no podia menjar res i amb prou feines beure. Alguna cosa que va entrar va tornar a sortir.
Així que arrossegat per l’Anna, caminant el més ràpid que podia i intentant hidratar-me, vam anar passant hores i balises.
Mai m’havia trobat així i en algun moment vaig arribar a preguntar-me amb curiositat científica què vindria primer, si el col·lapse total i l’ambulància o una recuperació sobtada com la del Jose. Ni una cosa ni l’altra, vaig continuar en mode zombi. 
Dues aturades miraculoses en cases de turisme rural aïllades per aquells boscos, que tenien aigua i cocacola fresca, ens van anar salvant el tema líquid. Porteu sempre la tarja i moneda local! 
A les 3:00 de la matinada vam coincidir en una balisa amb els Lost Arrow (perdó, XO Catalunya). Ells acabaven el seu pla d’escombrar la part oest del mapa, a la banda txeca de la frontera, i saltaven a la polaca, a l’est. Veient el seu recorregut, que han penjat al grup, van fer una estratègia molt intel·ligent per quan ja vas torrat amb un bucle que sense massa desnivell maximitzava els punts d’aquella part del mapa aprofitant el temps que els quedava. Això si, inevitables les quilomètriques distàncies entre una cosa i una altra.
Nosaltres teníem planejada una cosa similar, però vam girar cua cap al centre de competició recollint de camí totes les balises de baixada que teníem a tiro, perquè jo volia intentar sopar i dormir una mica per recuperar-me. Una d’aquestes balises era una minicapella emboscada enmig del barranc d’un riu. La cerca d’aquesta balisa a les 4:00 de la matinada, amb el mapa 1:50.000 amb algun “oblit” del dibuixant en els camins representats, i dos competidors molt veterans russos que anaven per allà desfets i totalment perduts, mereix una novel·la apart que ja explicaré un altre dia.
La qüestió és que en aquell punt se’ns va acabar tota l’aigua. El riu baixava amb una mica d’aigua que en altres circumstàncies ni m’hi hagués acostat, però el dilema MICROBIO O MUERTE va tenir decisió ràpida. Vam omplir recipients i ja batallariem amb les amebes més endavant. De moment no han donat guerra, per cert.
I és que no va refrescar ni a la nit. Hi havia inversió tèrmica i un núvol de calor es va estancar en les parts altes, on estàvem.
Vam arribar al CC passades les 5:00 del matí i a les 7:00 es va obrar el miracle i em sentia novament amb energia després d’engolir un plat de macarrons que es va mantenir al seu lloc, hidratar-me a tope i dormir una hora. Tot això per desesperació de l’Anna, que es trobava perfectament, superactivada i impacient d’esperar-me.
Vam sortir pitant cap amunt a la 68, i la rapidesa d’arribar-hi ens va fet pensar que aconseguiríem els 33 punts del bucle del sud del mapa.
Però la 34, que era un “hole” representat en el mapa com un objecte enorme comparat amb un búnquer proper que vam trobar de seguida, va resultar una balisa invisible. Potser hauríem hagut d’abandonar-la ràpidament, el cas és que ens vam encabronar a trobar-la sense aconseguir-ho i vam perdre el temps suficient per pensar que ja no teníem temps de tornar pescant les altres balises.
El nostre pla de bucle de 34 punts es va convertir en un 6, un 3 invisible, i un altre 3 de consolació proper al CC.
Mirant el nostre track el dia següent a la web de la cursa vam veure desesperats que vam passar 2 cops per sobre la balisa 34 en els dos intents que vam fer (seguint la prolongació de la vaguada i per la corba de nivell des del búnquer). Potser la vam trepitjar, però no la vam veure.
Una llàstima, però en una cursa tan llarga on passen tantes coses tothom té la sensació que si això o allò hagués anat diferent, hauria tret molts més punts i has patit com un gos però ja tens ganes de tornar-hi per fer-ho millor. És per això que aquest esport és tan fastigosament addictiu! 
Revisant els tracks de la cursa s’observen coses divertides que amb una altra escala no hagueren passat, com al búnquer de la balisa 62. Als que veníem del sud a tots ens passava el mateix: en distàncies tan llargues costa molt fer un talonatge precís, i el que sembla un edifici enganxat al camí, mig mil·límetre de separació en un mapa com aquest signifiquen 25 o 30 metres respecte del camí i posa’t a buscar una runa totalment emboscada i camuflada en vegetació.
Així que quan el camí comença a fer la corba ja saps que te l’has passat, però arribes al trencall del nord per comprovar que estàs bé, fer mitja volta al sud i calcular la distància que hauràs de fer per sortir del camí i entrar en la selva a buscar el búnquer.
Sistemàticament en l’animació de tracks sobre el mapa tot de competidors es passen el búnker, arriben al trencall, fan mitja volta i finalment el localitzen.
Totes aquestes penúries no esborren uns dies fantàstics en paisatges immensos amb boscos majoritàriament transitables d’arbres frondosos i prats acabats de segar, compartits amb els companys d’Azimut i algun vilanoví renegat com els Turbó del COC o les gomets del Maresme, amb els que hem fet un equip imbatible pels entrenos del model event o hem visitat boniques zones rocoses de Polònia.
Salutacions des d’una boulangerie alsaciana després de travessar ahir mitja Txèquia i tota Alemanya.
Cesc i Anna.
------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------
resultats:
Azimut 404 (Andrei i Jose) 9 ens en categoria Homes Open i 13 ens la general amb 236 punts
Arizona (Anna i Cesc) 9 ens en la seva categoria Mixtes super veterans i 47 tens de la general amb 130 punts
Lost Arrow, (Vane i Dani) que competien com a selecció catalana Mixtes, 13 ens de la general Mixta amb 198 punts
.jpg)
